diumenge, 17 de novembre de 2013

comentari a "el callejón"

Hola, bona nit, tinc moltes ganes de fer una cosa que fa moltes entrades que no faig, escriure un comentari de text en català. El meu últim relat curt, "el callejón", ha tingut critiques molt diverses i, si bé és veritat que la majoria han sigut positives i han el.logiat la història i el suspens que he provat de donar-li, hi ha hagut d'altres que l'han qualificada de massa tòpica.


I és que ho de confessar, aquesta aventura detectivesca no és gaire original, i vull citar les meves fonts; la primera és Bogart i el seu personatge més reconegut, el detectiu Marlowe, i de fet qualsevol pel.lícula antiga en la que apareguin detectius, com "El Falcó Maltès" o "The Big Sleep". Aquesta és clara, arran d'aquelles pel.lícules es va iniciar el tòpic que pintava tots els detectius com tipus durs i gairebé temeraris, que se'n fotien dels tipus que els apuntaven amb pistoles. Molt Hollywood tot plegat, encara que el meu personatge descobreix al final que la seva duresa té un límit.








Altre influència va ser la última novel.la de Charles Bukowski, "Pulp", una paròdia de les novel.les negres, en la qual una dama misteriosa encarregava la investigació d'un cas a un detectiu veterà, i en la qual crec recordar que s'insinuava que la senyora bé podia estar representant la mateixa mort.


I la última font d'inspiració va ser una pel.lícula, "El Cor de l'Àngel", en la qual Robert De Niro pel.lava un ou dur i explicava al seu detectiu, interpretat per Mickey Rourke, que per a moltes cultures antigues l'ou simbolitzava l'ànima de les persones, una escena molt significativa tenint en compte el desenllaç de la pel.lícula. Aquesta també me la van enxampar, una escriptora amateur d'una xarxa social; ja fa mesos que penjo escrits a les xarxes socials, buscant la crítica i els consells d'altra gent aficionada a escriure.








Hi ha una paraula castellana que defineix molt bé el meu conte, i és "refrito"; en català potser es podría traduïr com a "sofregit", més o menys...però ho vull defensar, ¿per què? Primer perquè és normal que quan s'escriu algún relat dins d'un gènere que no es domina (les meves lectures de novel.la negre no són gens nombroses) s'utilitzi el recurs dels tòpics. Alguns dels meus primers relats eren bastant tòpics, i no deixaven de tenir qualitat. És quan un escriptor s'adona de la naturalesa paradoxal (traduït: que no hi ha per on agafar-la) de la realitat, quan pot sorprendre al lector i crear personatges rodons i amb personalitats complexes.


Segon és que l'art és així: moltes vegades, i més a punt d'arribar al 2014, l'art és una espècie de "corta i pega". Ho explicaré amb un exemple, que és com millor s'expliquen les coses. He vist una pel.lícula fa un parell de setmanes, "L'Atles dels Núvols", que la crítica ha qualificat com "visionària". A mí em va encantar, ciencia-ficció, germans Wachowski ("Matrix"), Tom Hanks, Halle Berry...molt bé, la pel.lícula és boníssima, és imaginativa, emotiva, però es poden trovar elements que ja s'han vist o llegit en altres creacions: en el futur la gent s'alimenta de fluïds de cadàvers...com a "Soylent Green". Hi ha caníbals que van a cavall atacant pobles de gent pacífica...són els mateixos "brutals" de "Zardoz" amb més maquillatge...després, em jugo el que sigui que no ho perdo, els autors s'han llegit "Globalia", una novel.la de ciència-ficció bastant actual, escrita per Jean-Christophe Rufin, un autor francés. No dic que l'hagin copiat, dic que s'hi han inspirat, com a mínim, per crear un dels personatges de Tom Hanks... ¿què és el visionari d'aquesta pel.lícula...? La narrativa, els actors interprentant cinc i sis personatges simultàneament, la manera d'enllaçar les històries, aquesta barreja vertiginosa i cinematogràficament revolucionària d'èpoques i de fils argumentals, això és el que la fa original. És molt difícil ser totalment original a aquestes alçades, alguna idea es por traduïr al llenguatge propi, que no passa absolutament res, és una manera de fer que està en l'essència mateixa de l'art.








Cortázar va arribar al punt de dir que la imaginació pura no existeix, que no podem inventar res que no havem vist abans...el "Romeo i Julieta" de Shakespeare no era original, coneixia almenys mitja dotzena de versions anteriors...jo he agafat prestades un parell d'idees per escriure "el callejón", bé, ¿i què? Tots els artistas ho fem. No deixa de ser un bon relat, susceptible de ser ampliat. Gràcies per llegir-me, petons, i arreveure.


1 comentari:

  1. Escribir en las redes sociales es un tema complejo. Mucho loco suelto que lanza granadas donde más duele. Porque para escribir bien (es mi opinión) debemos abrir la intimidad de nuestras emociones y eso nos deja descubiertos. Tu callejón me parece un texto muy logrado, con imágenes contundentes. El comentario en catalán me ha hecho sonreír, porque para depende qué cosas uno usa la lengua materna. He vuelto a mis madrugadas de adolescencia, donde mis congéneres se emborrachaban en las discotecas mientras yo deliraba de gusto frente a mi televisor sin mando, con las películas en blanco y negro. Me gusta tu blog. Un abrazo. SeleneLorena, Lorena García o La lunática de tu vida (todas son un poco yo)

    ResponElimina